La persona humana conseqüentment és fruit de l’amor de Déu. Ho és des de la seva creació, i encara més ho és quan pel camí de la salvació Déu amorosament la cerca per a crear-la de nou. Ens ha estimat tant, “que ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria pels nostres pecats”. Així arribem a saber que la persona humana també és amor! No serà allò que ha de ser fins que ella també estimi. Contemplant Déu hem arribat a conèixer què és la persona humana i què ha de fer en la seva vida per trobar la felicitat d’arribar a ser el que ha de ser, i així trobar repòs.
Quan la persona humana estima, no fa res més que respondre a l’amor de Déu que ha estat el primer en tot. Com ens equivoquem quan ens volem posar nosaltres i el nostre pobre amor en primer terme! Prenem un protagonisme errat que sovint ens mena a camins d’esgotament i d’insatisfacció a base d’activismes sens fre. La contemplació de l’amor de Déu, el coneixement de com ens ha estimat, ens retorna la pau. El temps pasqual, immersos en la celebració de l’obra amorosa de la salvació, ens ha de fer créixer en la nostra consciència de ser persones estimades infinitament per Déu.
Fragment de l'homilia de Josep M. Fisa per a MD 2012 (7)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada