«Canvi climàtic» a les nostres esglésies

Capella del santuari de Puiggraciós

Fa temps que ho veiem. Sovint les celebracions dels sagraments, especialment els baptismes, les primeres comunions i els casaments, es veuen assetjades per un ambient que lluny d’afavorir un clima de pregària, més bé distreu i dispersa. ¿No creieu que convé posar aquells mitjans adients perquè els qui demanen un sagrament, que és una trobada amb Crist en el cor de la comunitat cristiana, trobin l’ambient favorable que els ajudi a descobrir allò que pot fer més autèntica aquesta trobada? Més creativitat!

De fet, examinem-ho! ¿Què troben a les nostres esglésies, santuaris i capelles els qui pel motiu que sigui hi entren? Ben segur que són molts els qui en un moment o altre de la seva vida han rebut alguna «iniciació». Tant si és així com si es tracta de persones que no han trepitjat mai una església, serà necessari pensar que el nostre deure és oferir-los un espai que els predisposi a trobar-se amb Déu i amb la comunitat creient. D’altra part, tenen el dret que sigui així. Per això, ens hem de demanar non sols què troben, sinó què oferim. ¿No és aquest un dels «deures» de la «nova evangelització», quan aquesta pren moltes i variades formes segons els destinataris que poden rebre l’anunci evangèlic i es deixin contagiar per ell? Serà també un «deure» nostre no deixar sol a ningú i demanar-nos quina «iniciació cristiana» oferim a cada edat i situació en la vida.

Els espais dedicats al culte i a les celebracions litúrgiques de la comunitat cristiana tenen un sentit peculiar i han de ser per ells mateixos un reclam de transcendència i d’interiorització. En una ocasió vaig sentir aquest testimoni d’una persona que havia quedat «tocada» –em va dir– per Déu: «He entrat a aquesta església totalment decebut de la vida, però el silenci m’ha guanyat, ha estat més fort que no pas jo!». Era impressionant sentir com contava la seva transformació interior i la descoberta de la presència de Déu en la seva vida, que va veure refeta. Més fort ha de ser encara, quan entrant, hom es troba amb una comunitat que prega en el si d’un espai acollidor, revelador i ple d’una senzilla bellesa. Tota celebració ha d’«atreure» i «fascinar».

En la litúrgia cristiana hi ha un contingut tan excel·lent i unes formes d’expressió tan plenes de sentit que només des d’una actitud de recolliment i silenci pot ésser captat i viscut el misteri que conté. Només les formes que són signe de conversió personal a la Paraula de Déu que es proclama i als signes sagramentals que es celebren, són la manifestació d’una vida viscuda des de Déu i del seu amor. És Ell qui ens convoca a ser una comunitat de persones que volen caminar com a pelegrins de la fe, de l’esperança i de la caritat. 

SEBASTIÀ TALTAVULL 

Missa Dominical 2012 / 5